Mentiras de la inmersión: Lo que decían los pedagogos que la impusieron.

Adjunto un texto de Marta Mata i Garriga, pedagoga catalana destacada que fue ponente de la Llei de Normalització Llingüística de 1983 de la Generalitat de Catalunya y Creu de Sant Jordi el 1997, para evidenciar lo que defendían los mismos pedagogos que posteriormente desarrollaron la inmersión lingüística obligatoria llegados al poder.

Como se puede ver el centro está en el desarrollo y formación del niño y en la importancia fundamental que tiene su lengua materna.

"Cap als dos anys, doncs, el pensament del nen comença a fer-se verbal també, i continuarà tenint un component verbal tot al llarg de la seva evolució. No podríem pensar com ho fem, ni tan sols actuar segons un mode d'acció condicionat al pensament, si en una època adient al nostre desenvolupament la societat no ens hagués ensenyat (o incitat) a servir-nos d'una llengua determinada: el nen constitueix el seu món d'objectes alhora que aprèn d'anomenar-los i, per tant, la seva visió del món i la manera de viure aquesta visió són ja condicionades pel llenguatge. (...)

Considerem que la situació de contacte de llengües, mal tractada a l'escola, pot influir d'una manera extraordinàriament negativa en la formació lingüística i personal del noi.

Viñeta de El Perich del 93. Hoy sería tachado de "facha" por esto

El noi, que entra al parvulari d'una escola abans dels set anys, parla més o menys, però està en un procés de descobriment de la llengua en el sentit que ha d'anar trobant en la llengua les mateixes lleis i relacions (espai, temps, causalitat, conseqüència, modes, persones, nombre, etc..) que descobreix en ell i en la realitat que l'envolta. Aquest corpus de comunicació que és la llengua és en si un sistema de sistemes, de tal manera que cada llengua té un corpus determinat de sons, de distribució de sons i d'utilització de sons que suporta tots els sistemes de significació gramatical, lexical, etc.. (...)

És precisament en ambient de contacte de llengües que l'escola haurà de ser més extremadament vigilant. No atendre la llengua que el noi porta a l'escola, no fonamentar-hi la formació lingüística, és amputar-li violentament uns anys i una situació vital i negar-li unes possibilitats naturals.

(...)

Així, proposem una planificació de català i de castellà com a primera llengua per als parlants respectius, i l'ensenyament del català i castellà com a segona llengua a qui correspongui. (...)

Al Parvulari i començament de la Primera Etapa d'EGB, l'aprenentatge de la lectura-escriptura és indestriable de la llengua que el nen parla amb preferència. Amés a més, el treball normal de la classe no pot admetre en cada nen una barreja de llengües (la pràctica, per exemple, d'alternar les matèries en totes dues llengües), encara que n'hi hagi precedents de procedència diversa, i s'ha de buscar les dues solucions possibles: integració del grup minoritari o bé constitució de grups de treball dins cada classe. Solucions que es poden presentar de forma gradual i mixta: constitució de grups dins un procés general d'integració del grup minoritari. També és possible com a pràctica didàctica la projecció col·lectiva del treball d'un grup lingüístic dins la mateixa classe i que serveixi als altres com a treball de segona llengua."

Marta Mata i Garriga “Aproximació a la problemática de llengües en contacte” en 2º Seminari Bilingüisme i Educació. 1976. Editorial Teide.

(Las negritas del texto son  mías)