Cuando el castellano provoca urticaria.
Hay cosas que vienen de lejos. Entre nuestros bisabuelos, a principios del siglo XX, ya había para quién los castellano-parlantes ensuciaban la uniformidad de la patria. La diversidad está muy bien, pero en la casa de cada uno. En la calle, todos igualitos, con la barretina bien calada, no se vaya a desentonar.
Para algunos el castellano manchaba ya entonces, igual que ahora. Para aquellos que piensan que amar a la patria significa preferir oir un “vés-te a la merda!” que un “buenos días”. Para aquellos que molesta que los niños hablen en castellano en el patio.
De este género son los fragmentos que transcribo de un conocido artículo de Daniel Cardona (fundador junto a Francesc Macià de “Estat Català”). Paradigma máximo de esa fobia a escuchar frases en castellano, lo que podríamos llamar "Síndrome Cardona"
Escrito en los años 20 es plenamente actual. De aquí a trescientos años aún habrá quién se indignará porque las “porteras” le saluden en castellano.
¿Cuántos siglos, cuántas generaciones, harán falta para que los castellano-parlantes seamos reconocidos como plenamente catalanes sin necesidad de renunciar a nuestra cultura?
(en una Catalunya que nadie vivo hoy ha conocido como monolingüe).
¿Por qué nacemos unos catalanes menos catalanes que otros?
“(…) Tot just ens llevem, que ja tenim l’enemic davant nostre. D’ell és el primer Déu-vos-guard. Pugem al tramvia i el cobrador castellà ens demana l’import. Vora nostre oïu el castellà més cerrao, talment fóssim al barri madrileny de Lavapiés. Són uns cavallers castellans que després que us han empès un xic violentment us diuen: «Tendrá usted la bondad...» (…)
Anem a cal cirabotes, i és castellà; anem a cal barber, i ens parla castellà. Les barberies barcelonines són uns focus d’espanyolisme. (…)
Hom, és clar, segueix la conversa en llengua catalana. Però la persistència crida l’atenció del dependent, qui, ja llest i espolsant el drap us, diu:
-¿Usted no es de Barcelona, verdad? Se le conoce, porque habla un catalán muy hosco.” (…)
Anem al banc, i altra vegada el castellà. Castellà l’ordenança, castellà el cap de la secció corresponent. Anem per una adreça i la portera és castellana. El noranta per cent de les porteries de la capitalitat catalana són regides per castellans. (…)
No parlem del Banc d’Espanya, no parlem de l’Administració de Correus, no parlem de les grosses companyies instal·lades a la ciutat o fora d’ella: «Energia Eléctrica de Cataluña», «Ferrocarriles de Cataluña», les oficines de les quals són ocupades un vuitanta per cent per gent forastera.
Igualment en castellà parlen les institucions de monges que es dediquen a la vetlla de malalts en hospitals i clíniques particulars. Trobaríem excepcions escassíssimes. En castellà es treuen els certificats de defunció i d’òbit en la majoria de les parròquies de Barcelona. (…)
En castellà típic es parla en els cabarets i music-halls de diversa graduació i classe. El music-hall és una bateria que bat contínuament les hosts catalanes. Allí, la doble i fonda tasca de desnacionalització. El Paral·lel castellà ha occit més joventut catalana que les terres rifenyes plegades. Observeu el públic concorrent i veureu allí l’hereu que s’ha allunyat de la masia que l’ha vist néixer i ha deixat els arreus de la terra abandonats. La verdor dels pins i donar el pit al vent que bufa per la serralada, és poca cosa per a ell. Allí a un li diuen Príncipe i bien mío i cases dolces en castellà.
(…) Què més espoliació directa que aquesta mutilació constant de l’ànima dels catalans?
No ens té sotmesos Espanya en una guerra constant i deliberada? No perdem nosaltres, catalans, cada dia que s’aixeca el sol, una host occida per l’enemic? Quan acabarem amb aquesta allau invasora de catedràtics, de mestres, d’oficials, de capellans, de tanguistes i bailaoras?”
El remate final, Cardona tiene una solución fácil para conseguir una “Catalunya Catalana”…
(Nota, una “browning”, como supondréis, es una pistola semi-automática de la época)
“La causa de Catalunya no demana ara polítics. La causa de Catalunya vol una browning a cada butxaca per fer respectar el nostre dret i la nostra dignitat de catalans ofesos per una submissió vergonyosa. I llavors –enèrgics, contundents–, serem «nosaltres» al tramvia, a l’estanc, a la barberia espanyola, a l’església que desnacionalitza, al «cabaret» on la raça hi perd virilitat, a l’aula on esdevenim esclaus!”
Texto completo de Daniel Cardona.
Relacionadas:
Hay cosas que vienen de lejos. Entre nuestros bisabuelos, a principios del siglo XX, ya había para quién los castellano-parlantes ensuciaban la uniformidad de la patria. La diversidad está muy bien, pero en la casa de cada uno. En la calle, todos igualitos, con la barretina bien calada, no se vaya a desentonar.
Para algunos el castellano manchaba ya entonces, igual que ahora. Para aquellos que piensan que amar a la patria significa preferir oir un “vés-te a la merda!” que un “buenos días”. Para aquellos que molesta que los niños hablen en castellano en el patio.
De este género son los fragmentos que transcribo de un conocido artículo de Daniel Cardona (fundador junto a Francesc Macià de “Estat Català”). Paradigma máximo de esa fobia a escuchar frases en castellano, lo que podríamos llamar "Síndrome Cardona"
Escrito en los años 20 es plenamente actual. De aquí a trescientos años aún habrá quién se indignará porque las “porteras” le saluden en castellano.
¿Cuántos siglos, cuántas generaciones, harán falta para que los castellano-parlantes seamos reconocidos como plenamente catalanes sin necesidad de renunciar a nuestra cultura?
(en una Catalunya que nadie vivo hoy ha conocido como monolingüe).
¿Por qué nacemos unos catalanes menos catalanes que otros?
“(…) Tot just ens llevem, que ja tenim l’enemic davant nostre. D’ell és el primer Déu-vos-guard. Pugem al tramvia i el cobrador castellà ens demana l’import. Vora nostre oïu el castellà més cerrao, talment fóssim al barri madrileny de Lavapiés. Són uns cavallers castellans que després que us han empès un xic violentment us diuen: «Tendrá usted la bondad...» (…)
Anem a cal cirabotes, i és castellà; anem a cal barber, i ens parla castellà. Les barberies barcelonines són uns focus d’espanyolisme. (…)
Hom, és clar, segueix la conversa en llengua catalana. Però la persistència crida l’atenció del dependent, qui, ja llest i espolsant el drap us, diu:
-¿Usted no es de Barcelona, verdad? Se le conoce, porque habla un catalán muy hosco.” (…)
Anem al banc, i altra vegada el castellà. Castellà l’ordenança, castellà el cap de la secció corresponent. Anem per una adreça i la portera és castellana. El noranta per cent de les porteries de la capitalitat catalana són regides per castellans. (…)
No parlem del Banc d’Espanya, no parlem de l’Administració de Correus, no parlem de les grosses companyies instal·lades a la ciutat o fora d’ella: «Energia Eléctrica de Cataluña», «Ferrocarriles de Cataluña», les oficines de les quals són ocupades un vuitanta per cent per gent forastera.
Igualment en castellà parlen les institucions de monges que es dediquen a la vetlla de malalts en hospitals i clíniques particulars. Trobaríem excepcions escassíssimes. En castellà es treuen els certificats de defunció i d’òbit en la majoria de les parròquies de Barcelona. (…)
En castellà típic es parla en els cabarets i music-halls de diversa graduació i classe. El music-hall és una bateria que bat contínuament les hosts catalanes. Allí, la doble i fonda tasca de desnacionalització. El Paral·lel castellà ha occit més joventut catalana que les terres rifenyes plegades. Observeu el públic concorrent i veureu allí l’hereu que s’ha allunyat de la masia que l’ha vist néixer i ha deixat els arreus de la terra abandonats. La verdor dels pins i donar el pit al vent que bufa per la serralada, és poca cosa per a ell. Allí a un li diuen Príncipe i bien mío i cases dolces en castellà.
(…) Què més espoliació directa que aquesta mutilació constant de l’ànima dels catalans?
No ens té sotmesos Espanya en una guerra constant i deliberada? No perdem nosaltres, catalans, cada dia que s’aixeca el sol, una host occida per l’enemic? Quan acabarem amb aquesta allau invasora de catedràtics, de mestres, d’oficials, de capellans, de tanguistes i bailaoras?”
El remate final, Cardona tiene una solución fácil para conseguir una “Catalunya Catalana”…
(Nota, una “browning”, como supondréis, es una pistola semi-automática de la época)
“La causa de Catalunya no demana ara polítics. La causa de Catalunya vol una browning a cada butxaca per fer respectar el nostre dret i la nostra dignitat de catalans ofesos per una submissió vergonyosa. I llavors –enèrgics, contundents–, serem «nosaltres» al tramvia, a l’estanc, a la barberia espanyola, a l’església que desnacionalitza, al «cabaret» on la raça hi perd virilitat, a l’aula on esdevenim esclaus!”
Texto completo de Daniel Cardona.
Relacionadas:
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario